LI FOTEM TROMPADA… EUFORIA 2019

No habíem finalizat l’anterior que el nostre cap ja barrinava en la següent.

Tan punt obren inscripcions ens apuntem a la Euforia 2019.

Per preparar-me aquesta animalada, la idea que em ronda pel cap és fer el menys volum possible de córrer, però el màxim d’hores en alta muntanya. Així que faig una llarga temporada d’hivern en esquí de muntanya.

S’acosta la data, quedem un día amb el meu inseparable company, Albert Vilardell i veiem que tot rutlla i flueix, com sempre.

Arriba el dimecres a les 07:00 hores del matí, el día esperat! Nervis pocs, crec que és la vegada que menys nerviós he estat. Tret de sortida, els primers compassos els marca LA JEFA (Nerea Martínez) i en Salvador.

Comencem a enfilarnos ben amunt de les muntanyes majestuoses andorranes, collons quin pati que tenen. Ens quedem agrupats amb en Joel i en Carrasco i anem fent fins arribar a Sorteny, on ens espera l’amic Jaume amb uns entrepans de truita. Mengem bebem i… endavant i crits!

Just quan pugem el Port de Siguer en Joel comença a trobar-se malament, fet que fa que hagi d’abandonar i fem una adopció express d’en Carrasco. Ja no som dos sino tres a l’equip, l’esperem per reagrupar-nos i tornem a pistonar de valent.

En el port de Rialb trobem dos voluntaris que ens indiquen que podem pujar al Fontblanca sense cap problema, la tempesta no tocarà de ple. Amunt que hi falta gent! Tot just estem fent cim i comença a ploure de valent, la temperatura cau i el fred es fa l’amo dels nostres cossos. Parem per posar-nos les jaquetes i seguim baixant. Als pocs metres disminueix la tamborinada i tornem a entrar en calor.

Aixó rutlla! Quin equipàs fem en Carrasco, l’Albert i un servidor, redéu! Portem una hora menys que l’any passat i ja arribem a Arcalís on de nou l’amic Jaume, la Vivi, en Raul i la Mari ens fan un avituallament que ratlla la perfecció.

Sense perdre gaire temps arrenquem motors cap al Cataperdis, una pujada que d’altres cops se m’ha fet llarga, però amb aquests acompanyants pugem com cohets. Ens creuem amb en Salva i la Nere, ella ha caigut i s’ha fet un trau a la mà, però en Salvador ja li ha fet una reparació que ni els de la Fórmula 1.

Anem fent camí i ens acostem a la famosa pujada de Malhiverns que te porta fins al Comapedrosa, he perdut el compte dels cops que he fet aquesta pujada. Al cim, com aquell que diu, ni ens el mirem i tirem avall. Seran les 00:00 hores del dijous i fa una frescota que posa els mugrons com puntes de diamant.

Torna a apretar la gana i els tres sabem que al Port de Cabús tenim un equip que no falla, que ens mimaran i cuidaran. En Raul ens ve a rebre i just arribem al cotxe de suport, també ve l’Albeta, en Dani (parella de la Nerea) i, aquesta sí que no me l’esperava, en gran Codina! Quina sorpresa!

Plus d’energia per pujar el Pic dels Llacs, que es farà curt i tot. Baixada i cap al Coll de la Botella, on de nou en Jaume torna a estar al peu del canó, aquest nanu és mereix un monument! Bé, tots els que ens van assistir se’l mereixen, però un monument de platí al vell mig de la plaça del poble.

Anem força avançats, sens fa de día baixant el Bony de la Pica, cada any maleixo més aquesta baixada. Les propostes que fem al govern andorrà per dinamitar-lo no arriben a bon port mai, que hi farem…

Ja som a Margineda, on una bona paradeta per carregar forces ens anirà d’alló més bé.

Tenim tota la claca esperant-nos, així que bebem, mengem, ens arreglem els peus, descansem un xic i tornem arrancar motors.

Ostres! Sembla que aquest any la cosa va sobre rodes! Però pujant al Refugi de Prat Primer, en Caco comença a no teñir bones sensacions, es ressent d’un peu i just encarant la pujada al Pic Negre decideix deixar-nos. Cagun la p……………..a!

Ara, amb més motiu, Escudella i Carn d’Olla 2.0 ha de donar-ho tot per honorar als nostres companys Jou i Caco.

La calor ens fa agafar un tortells que el de reis fa riure. Avancem lents, però amb decissió, una mica tocats, però no ens alterem ja que en pitjors places hem torejat.

Arribar al refugi de l’Illa és el nostre següent objetiu, on l’amic David Neila ha fet una excursió per portar-nos «SUSHI, PERNIL, TRUITA DE PATATES….». Si amb aquest menú la cosa no funciona, ja podem plegar!

Tot i el nostre globus particular, anem de p…..a mare, ens donarà temps de fer la Portelleta i la Tossa Plana de Lles amb llum i encarar la Portella Blanca. Així que just pugem la Portella engeguem frontals per tot seguit anar cap al Coll d’Isards i Pas de la Casa.

En David torna a estar esperant-nos i ens cuida com si dels seus propias fills es tractés. Ara toca també una dutxeta a la fresca, ens fem la pedicura, un bon massatge i decidim dormir 1:30h ja que estem a la matinada de divendres.

L’Albert no ha pogut dormir, jo sí, però crec que m’han despertat abans d’hora. Efectivament 45minuts he dormit, colla de c…..s.

Va! Gas al mànec que ja se li veu el final, resten aproximadament 100km, però aquests són més dòcils.

El Pas de les Vaques el deixarem per comentar-lo un altre any. No té absolutament res, però l’aigua t’arriba fins el coll. Pujant a la Cabaneta, l’Albert s’adorm i em demana d’estirar-se sobre una pedra. En aquest moment fa molt fred, portem tot el material posar i si ens aturem no hi haurà collons d’arrencar de nou. L’enganyo dient que més endavant hi ha una cabana i el faig tirar.

Baixem la Cabaneta, refugi de Siscaró, refugi Juclar i ens plantem a Vall d’Incles, on la Diana (Crèdit Andorrà), ens fa un reportatge que ni les estrelles de Hollywood.

Fem la pujada de l’estany de l’Isla, on l’any passat vam tenir un lapsus i ens vam perdre. Després arribem a la Cabana Sorda i cap a Ransol.

En David ens torna a rebre i ens prepara un psicolabis, juntament amb en Caco i en Raul. Aquest cop tenim macarrons, Coca-Cola i les magdalenes de la Vivi, quina cosa més exquisita!

Fa molta calor i pujant cap a la Encampanada ens agrupem amb en Salva i la Nere. En Salva treu la seva part humorística i ens explica uns acudits que ens fan arribar a Solanelles amb un somriure d’orella a orella.

Què dir de Solanelles? Una base de vida TOP, i en David ens porta unes pizzes! Sí, sí! Unes pizzes que en un obrir i tancar d’ulls desapareixen de la taula. Tornem a passar pel podóleg i el massatgista. Tenim l’equip francés i l’equip mixte japonés a tocar. Ara sí! Toca engegar la caldera i que s’encengui el pilot vermell.

Arribem a Cap dels Agols, que aquest cop el podem fer de dia i encarem a la Vall de Madriu fins arribar a Escaldes. Aquí estem a dissabte de matinada i el meu pare (Joan) ens recull un pél tocats, però amb aquesta animació d’en Beto, Mónica, David, la meva mare (Carme) i com no la Marta i en Bat amb la taula parada, ens fa ràpid recarregar les piles.

Preguntem com anem respecte els altres equips i tot són bones paraules, però és hora de no adormir-se ja que tots anem amb ganes de finalitzar. Pugem al Pic de Padern i el Bony de les Neres apretant les dents.

De nou arribant al Coll d’Ordino ens rep el meu pare, aquest mai falla, quin tiu! De nou taula parada i amb ella una sorpresa que em fa pujar els ànims… Allà esta l’Albert Torrent i em diu que amb la cursa que estem fent no hi podia faltar.

Seiem en Vilardell i jo, un davant de l’altre, en aquests moments sobren les paraules, però comencem una conversa en veu baixa que va pujant. Els dos som competitius i arribant aquest moment, on només ens queda pujar al Casamanya i baixar, només se m’ocorre una cosa… «Albert, LI FOTEM TROMPADA?»

L’Albert s’aixeca i fot un cop a la taula que deixa a tots boca badats. En Beto ens acaba de posar el café, es igual si crema, ens el prenem de cop i sortim trotant Casamanya amunt. Crec que és el cop que he pujat més ràpid. Ens plantem d’alt i baixem treient foc per la baixada de les cadenes.

Baixem Coll d’Arenes corrent com si la policia ens perseguís. Just arribem a l’asfalt i trobem la Diana que per poder grabar-nos ha de fer un sprint fins l’arribada a meta.

Ara sí! És el nostre moment! L’arribada que ni en els nostres millors somnis ens hauríem imaginat. Baixem el temps casi 7 hores, arribem en 2a possició amb un temps de 74h 17minuts i ens espera la nostra gran família de SIXPRO TEAM.

Només podem donar les gràcies a tots aquells que heu estat pendents, alguns sé que ni heu dormit, gràcies per les felicitacions, missatges d’ànim, trucades…

I per acabar dir que no sé quan tornaré a Andorra Ultra Trail, però el que sí tinc clar és que després de 6 edicions, la porto al meu cor. Gràcies!